El pastor de la Vall de Camprodon
Fa molts anys, quan la Vall de Camprodon era plena de ramats, esquelles i pastors que recorrien camins i corriols, omplint prats i muntanyes… un pare i set fills es van aturar al Pla dels Hospitalets perquè les ovelles pasturessin. Un dia va començar a nevar. Els fills no havien vist mai aquelles volves blanques i van córrer a explicar el que passava al pare, que era cec. El pare els explicà que allò era neu, que cobriria de blanc l’herba i que les ovelles passarien fam si no marxaven avall. El pare va dir que s’aturarien allí on hi hagués saüc i, trobant l’arbre en un lloc plaent, allà es van quedar. Van construir set cabanes, una per cada fill, i el poble que va créixer a l’entorn d’elles s’anomenà Setcases. El setè fill era un eixerit vailet que amb el seu ramat d’ovelles resseguia els camins de la Vall. Li agradava passar per la Fembra Morta, anant cap a Molló, tot mirant els pedrons, buscant llumenetes. Sovint es demanava pels amants del Castell de Rocabruna i el Castell de la Roca de Pelancà, a Vilallonga de Ter, on encara li sembla veure el setge i el salt dels dos enamorats. Prop de Llanars, sempre s’aturava a l’Oratori, a la capelleta bastida amb les almoines que van permetre donar cobert a la imatge de la Verge. Quan s’allunyava de les muntanyes i baixava a terra baixa, abans, però, pujava dalt de Sant Antoni de Camprodon, per gaudir d’aquell bell paisatge que deixava. I, tot passant per Sant Pau de Segúries, sempre s’aturava a parlar amb el Mariner, aquell home de mar que, amb el rem a l’espatlla, buscà un lloc on ningú conegués aquell estri.
