L’altre Domènech i Montaner

Domènech i Montaner va ser un dels màxims exponents de l’arquitectura modernista, juntament amb Antoni Gaudí i Josep Puig i Cadafalch. Al mateix temps, tenia moltes altres facetes més desconegudes que el converteixen en una figura polièdrica fascinant.

També va ser un gran divulgador de l’art romànic, professor a l’Escola d’Arquitectura i un polític destacat del seu temps. Va participar en la fundació de la Unió Catalanista, la qual va presidir el 1892 amb Enric Prat de la Riba com a secretari, i també va ser diputat al Congrés.

La seva implicació en el catalanisme cultural de l’època el va portar a presidir el Consistori dels Jocs Florals el 1895 i va ser soci de l’Ateneu Barcelonès, que també va dirigir durant set anys.

 

Obres amb coneixement de causa

Segons el seu biògraf, Domènech i Montaner considerava que edificis com l’Alhambra de Granada i la Sainte-Chapelle de París eren els millors del món. La seva tenacitat i perfeccionisme el van portar a fer un llarg viatge per Europa per conèixer les darreres innovacions del món hospitalari, abans de començar el projecte de l’Hospital de Sant Pau. D’aquest periple va treure la idea de dividir el centre en diversos pavellons independents per evitar la propagació de malalties infeccioses.

Gran apassionat de la història i expert en l’heràldica, l’arquitecte va emprar els seus coneixements en l’aplicació de l’ornamentació de les seves obres. Ell mateix va dissenyar el mosaic que decora els laterals del Pavelló de l’Administració i els escuts del Recinte Modernista de Sant Pau.

 

Implicació laboral total

El període entre els anys 1897 i 1910 va ser molt estressant per a Domènech i Montaner, ja que en aquesta època va compaginar la construcció de l’Hospital de Sant Pau, el Palau de la Música Catalana i la Fonda Espanya, mentre també projectava les cases Lleó Morera, Thomas, Fuster i Navàs, entre altres projectes. El resultat: els metges li van aconsellar evitar les situacions tenses per no tornar a patir un atac de cor. Això mateix confessa el mateix arquitecte al president de l’Orfeó Català en una carta.

El compromís ineludible amb la feina de Domènech i Montaner es fa també patent amb aquesta anècdota. Quan feia els trajectes en tren entre Barcelona i Canet de Mar, durant l’estiu, sempre anava en segona classe per no trobar-se ningú conegut i aprofitar el temps per treballar. Cal recordar que viatjava sovint entre les dues viles, ja que tant la família materna com la dona de Domènech i Montaner eren de Canet i passaven llargues temporades en aquesta vila del Maresme.