La Farnaca de Cambrils

Si mireu atentament la façana de l’església de Santa Maria de Cambrils la hi trobareu. La Farnaca és una figura mitològica amb un cos meitat d’ocell meitat de rèptil, amb banyes de cabra i cua i crinera de lleó. El seu caminar pausat, majestuós i tranquil la converteix en el centre de les mirades quan surt al carrer. O quan presideix el correfoc. Li agrada molt la gent i sempre està disposada a participar en qualsevol activitat. Ella, rai, que pot volar, nedar, lluitar i, fins i tot, pujar una muntanya com si res. Podeu veure aquesta bèstia de foc cada vegada que se celebra la festa major de la vila i en ocasions especials. Li encanten els balls de bestiari català i no es perd cap Nit de Foc a Cambrils ni les animades Trobades de Bèsties de Foc. Si aneu a Cambrils per la Festa Major, la trobareu ballant i traient foc pel bec.

El vell pirata Dragut de Salou

El vell corsari otomà Dragut va ser molt conegut a la costa de Salou pels seus abordatges. Després de la mort del seu protector, el pirata Barba-rossa, en Dragut es va llançar a la conquesta de la Mediterrània. Capitanejava una flota de 24 bergantins amb els quals conqueria ports i ciutats. Un dia va arribar per sorpresa a Salou. Ningú va veure d’on sortia però en Dragut va enderrocar l’església i el castell del poblat de Barenys i va segrestar molts dels seus habitants. Els pirates es van enriquir a Salou exigint diners pel rescat de la gent i també saquejant les cases del poble. Els atacs sorpresa d’en Dragut eren llegendaris. Ningú sabia mai d’on sortia. Fins que es va descobrir que aprofitava sempre la nit per ocultar les seves naus i a l’alba mobilitzava els seus homes per saquejar les poblacions. Un pirata molt llest, en Dragut.

Les donzelles de Vila-seca La Pineda Platja

L’any 1147 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, va organitzar una expedició per conquerir Almeria, ciutat refugi de pirates musulmans. L’almirall de la flota catalana era el noble Galceran de Pinós, que, malauradament, va ser capturat i empresonat pels sarraïns, juntament amb el seu cavaller Sancerní. Per alliberar-los, els sarraïns van demanar un rescat considerable que incloïa vaques, cavalls, dobles d’or i 100 donzelles verges. El dia que les donzelles sortien des dels port de Salou, sant Esteve i sant Genís es van aparèixer als empresonats, els van alliberar del captiveri i els van retornar a Salou. Allà Galceran de Pinós va saber tot el que el seu poble havia fet per alliberar-lo i, per celebrar-ho, va regalar vestits a totes les donzelles i van ballar i cantar fins que es va fer de nit.

El Drac Caramot del Vendrell

Hi havia una vegada un drac que vivia en unes coves properes al Vendrell. El seu nom era Caramot. La seva mare, preocupada perquè era massa petit i un mica aturadet, estava sempre molt pendent d’ell perquè mengés més i s’enfortís. Els dracs de la comarca se’n reien perquè no sabia treure foc per la boca. No podia atemorir tampoc els pagesos perquè no semblava prou dolent. Però, de mica en mica, la constància de la seva mare va donar fruits i en Caramot es va convertir en una bèstia gran i ferma per a sorpresa de tota la comarca. Amb més de 20 metres de llargada i 750 quilos va deixar de ser un drac petitó per convertir-se en una de les bèsties de foc més grans d’Europa. El podeu veure tot cofoi per la Festa Major del Vendrell i en ocasions especials. La seva boca gegantina escopint foc us deixarà bocabadats.

La Víbria de Calafell

Les femelles dels dracs també tenen la seva història. Si no, que li ho preguntin a la Víbria de Calafell. Amb el seu bec d’àliga, les urpes i les ales de ratpenat aquesta criatura de la mitologia fantàstica medieval no es perd cap celebració d’aquesta vila. Si alceu la vista i mireu al cel la veureu sobrevolar les platges i els carrerons de Calafell.

El peix Nicolau de Vilanova i la Geltrú

En Nicolau era un nen de Vilanova i la Geltrú, fill de pescadors. Li agradava tant el mar que es passava el dia a la platja i nedant durant hores i hores. Recollia petxines i estrelles després dels temporals i anava a rebre les barques quan arribaven. La seva mare, cansada dels esforços per treure’l fora de l’aigua, un dia el va maleir exclamant: “Tant de bo et converteixis en un peix!”. I així va passar. La pell se li va tornar verda i escatosa i les extremitats es van transformar en una cua aquàtica. En Nicolau va provar de viure així a terra però era massa incòmode i va decidir viure al mar per sempre. Diuen que un cop l’any, generalment al març, se’l pot veure. Però s’ha d’anar amb molt de compte perquè si et mira amb els seus ulls vermells, plens de salobre, se’t poden tornar blancs tots els cabells.

El Drac Gar i Got de Castelldefels

Fa molts i molts anys, un drac molt bo i amb dos caps -un per vigilar el mar i l’altre, la muntanya- va baixar de la muntanya perquè se sentia sol i va arribar a Castelldefels, on es va quedar. Es deia Gar i Got i es dedicava a defensar la vila de les invasions pirates. Però un mal dia una bruixa va aparèixer per ressuscitar les forces del mal: Llucifer i les seves guardianes malèfiques. A partir de llavors, tot va ser destrucció i obscuritat a la comarca. Per posar fi a aquesta situació i tornar l’alegria a la vila, el cavaller Guifré el Pelós, amb l’ajuda del drac, s’hi va enfrontar. En Guifré va quedar malferit i, en veure’l, el drac va anar a buscar corrents les dones d’aigua, que vivien a les fonts i estanys propers, perquè el curessin. Finalment, en Guifré i el drac Gar i Got van alliberar la vila de les forces del mal.

La Llopa de Calella

Una llegenda local de la primera meitat del s. XX parla de la Llopa de Calella. Aquesta història verídica comença quan un pagès del poble, en Francesc Coll, conegut com en Quico de ca l’Urrel·li, va explicar una tarda a la taverna del poble que havia vist un llop vagarejant per les seves terres. Alarmats, els calellencs van decidir organitzar una batuda per capturar-lo i poder viure tranquils. Un cop morta la bèstia i quan tot el poble en parlava, va aparèixer una dona, tota angoixada, que vivia en un mas entre Sant Pol i Calella. Buscava la seva gossa, de raça pastor alemany, que s’havia perdut feia poc. El temut llop va resultar ser la gossa de la senyora Montaner, que havia estat morta per la seva aparença i per la ignorància de la gent. Així és com aquesta gossa va entrar a formar part de la llegenda i història de Calella.

El jove pirata Dragut de Pineda de Mar

Segons expliquen i recorden els vells pescadors de la zona, fa molt i molt temps havia un jove i temible corsari otomà que va atemorir la costa de Pineda de Mar. Es deia Dragut i es dedicava a abordar vaixells per tota la costa del Mediterrani fins que un bon dia el van capturar. Però va tenir sort i el temut pirata Barba-rossa el va alliberar, després de pagar una bona quantitat de diners, i el va convertir en el seu deixeble. Un bon dia va aparèixer capitanejant onze galeres per desembarcar a Pineda. Els vilatans s’hi va resistir però els homes d’en Dragut eren molts i molt violents. En poc temps van cremar moltes cases del poble i van saquejar l’església. Precisament aquí, a la porta d’entrada, s’hi pot veure una inscripció que recorda l’atac del pirata Dragut perquè tots els habitants de Pineda tinguin present els perills del mar.

La dona d’aigua de Santa Susanna

Les dones d’aigua, també conegudes com les encantades o goges, són éssers de la mitologia catalana que vivien a torrents, gorgs, salts d’aigua, llacs... i custodiaven les aigües dels boscos. A l’estany de Can Ratés vivia una d’elles. Segons explica la llegenda, les dones d’aigua impregnaven la natura amb la seva elegància i bellesa. Hi donaven un toc de gràcia. Amb l’arribada del bon temps, teixien la primavera. Cosien branques robustes i arrels profundes als arbres, dispersaven les llavors i feien florir les flors. Mentre treballaven, però, no se les podia destorbar. Si algú gosava molestar-les podia acabar capbussat a la font de l’oblit, on podia perdre la memòria, o convertit en una pedra una estona. Si us acosteu a Can Ratés, potser les veureu feinejar per l’estany, però no les distragueu o ja sabeu com acabareu.

El Ratpenat gegant de Malgrat de Mar

Ja fa molt temps, a Malgrat de Mar uns nens van sortir a fer una excursió per les antigues mines de ferro de Can Palomeres. Com que estaven abandonades no pensaven trobar-hi res, però –oh, sorpresa!- hi van veure tot de petites criatures penjades cap per avall que semblava que estiguessin adormides. Els nens, grans amants dels animals, van decidir guardar el secret de l’existència d’aquesta gran colònia, ja que corria la veu que hi havia un ratpenat gegant que visitava el poble durant la nit i molta gent el volia fer fora. En agraïment, els ratpenats es van encarregar d’eliminar les plagues de mosquits durant l’estiu, pol·linitzar les plantes durant la primavera i, sobretot, no sortien a voltar a mitjanit pel poble per no espantar els malgratencs. I aquest pacte ha durat fins avui dia. Ningú ha tornat a veure el ratpenat gegant.

El Guerrer Invencible de Blanes

Diuen que a Blanes hi havia un personatge molt conegut que es deia Theolongo Bacchio. Aquest cabdill iber és tota una llegenda a la població costanera, on l’anomenen el Guerrer Invencible. La seva gran gesta va ser defensar Blanes, lluitant contra l’exèrcit cartaginès d’Anníbal durant la Segona Guerra Púnica. El seu mèrit va ser que ningú era capaç de guanyar-lo en cap batalla per molt que ho intentés. Quin era el seu secret? Doncs molt senzill: el ferro. Els ibers no només tenien bones tàctiques de guerra sinó que podien fabricar tota mena d’escuts, llances, cascs i punyals per fer front a l’enemic. En cada batalla que es produïa, es fabricaven armes noves. Sempre en tenien reserves i estaven preparats per lluitar fins al final. I així va ser com Blanes va poder resistir l’atac de l’exèrcit d’Anníbal.

El Dimoni sense banya de Lloret de Mar

A l'ermita de Santa Cristina de Lloret de Mar hi ha un dimoni sense una banya. Diu la llegenda que un pescador francès que feia també de contrabandista va naufragar un dia de molt mala mar davant de la costa de Lloret. Va sobreviure al temporal agafat a una bota buida. Desesperat com estava va fer una promesa a santa Cristina, la patrona de la població, si se’n sortia. Però vet aquí que l’home, quan va arribar a la platja, havia perdut la raó i també la memòria a causa del naufragi. Van passar els anys i un bon dia el mariner va recuperar la memòria. I aleshores va anar corrents a l’ermita per poder complir la seva promesa. Es va enfilar tot decidit a l’altar i va arrancar una banya al dimoni que temptava la santa, tot dient: “Heus aquí el símbol del mal en aquest món, arrancat i destruït com us vaig prometre”.

El Peix Mular de Sant Feliu de Guíxols

El peix mular era un cetaci portentós capaç de submergir-se fins a les fondàries abissals. També se’l coneix com a catxalot. Vivia a les aigües de la costa de Sant Feliu de Guíxols i engrapava calamars gegants com si no res. Era temut i respectat pels mariners per la seva mida excepcional i la seva força inesgotable. Però, com diu la llegenda, malgrat ésser tot un gegant marí, plorava com una criatura. “I, per què?”, us preguntareu. Sembla que en realitat havia estat un pirata que havia construït una embarcació en forma de peix per abordar els vaixells dels mariners de la zona. Així podia apropar-se a ells sense aixecar sospites i atacar-los per sorpresa. I, com a càstig per la seves accions, es va convertir en peix. Si us acosteu a la costa de Sant Feliu de Guíxols, potser encara podreu sentir el seu plor.

La Serpent de Castell – Platja d’Aro

Explica la llegenda que a Castell – Platja d’Aro vivia una serp enorme que duia una pedra preciosa a la boca, que havia trobat en les profunditats del mar. Aquesta joia, molt brillant, li proporcionava vitalitat i longevitat. La serp tenia per costum baixar cada dia des de Fanals (part de muntanya de Platja d’Aro) fins a la platja per banyar-s’hi però, abans d’entrar a l’aigua, com que era molt desconfiada, sempre amagava la pedra a la sorra per no perdre-la. Un bon dia, un ric hereu del poble, molt murri, va aprofitar que la serp es banyava per robar-li el seu tresor tan preuat. La serp, en adonar-se’n, va anar a buscar-lo al seu castell. Tota enfurismada va començar a donar cops de cua fins a ensorrar-lo i sepultar-hi dins tots els habitants del castell, però l’hereu ja havia fugit amb la pedra. Des de llavors, ningú ha tornat a veure la serp mai més.

El Fantasma de la carbassa de Calonge – Sant Antoni

Molts anys enrere, a Calonge – Sant Antoni hi havia un fantasma misteriós que, vestit amb un llençol i amb una carbassa per barret, passejava i atemoria tot aquell qui passava pels voltants del camí Fondo, al barri de l’Illa, a partir de les dotze de la mitjanit. Una nit, dues persones del poble, coneguts com en Cabra i l’avi Lonso, van decidir capturar el fantasma i es va acabar el misteri una vegada per totes. Es van amagar darrere unes bardisses del camí i van esperar-lo pacientment. Quan va aparèixer, li van saltar al damunt i el van estomacar de valent per desemmascarar-lo. Al final el fantasma de la carbassa era una dona del poble, la Rita, “Cinc Hores”, que tenia fama de ser dolenta. Es desconeix si ho feia per divertiment o amb males intencions, però després de l’esbatussada que va rebre ja no va sortir a espantar ningú mai més.

La reina de les Sirenes de Torroella de Montgrí – L’Estartit

Diu la llegenda que els pescadors de Torroella de Montgrí – L’Estartit veien la reina de les sirenes les nits de lluna plena. Vivia en un sumptuós palau submarí sota les illes Medes, envoltat de corall i d’estrelles de mar. Una nit d’hivern, quan la lluna fa més goig, la reina va sortir a cantar i ballar vora la platja, onejant la seva llarga cabellera roja. Els pescadors sabien que si s’hi acostaven ella desapareixeria, però un pastor dels Pirineus que no ho sabia la va sentir cantar i es va quedar a escoltar-la. Es van veure de lluny i es van enamorar. Quan el pastor va tornar a la muntanya no deixava de pensar en ella i es moria de tristor. Una nit que la reina cantava, el pastor va fer camí cap al mar i ella, cap a la muntanya. Al bell mig del pla es van trobar i de l’amor van plantar la cabana… que va ser l’Empordà.

La Comtessa de Molins de Sant Pere Pescador

A Sant Pere Pescador, Teresa Molins, coneguda com la comtessa de Molins, és tot un personatge de llegenda. Aquesta bandida utilitzava el títol només com a nom de guerra. Després que Sant Pere Pescador caigués davant les tropes franceses durant la Guerra del Francès, es va quedar sense res i va decidir convertir-se en bandolera. Amb la seva banda, la comtessa es va dedicar a assaltar rics que viatjaven per camins reials i després repartir el botí entre els més pobres. Cansada d’aquesta vida i de tantes aventures, es va recloure en un convent un temps, però la van fer fora per la seva mala reputació, així que va decidir tornar amb els bandolers al castell de Quermançó, on vivien. Després de tant temps separats, la bona sintonia va donar pas a les traïcions. I, un bon dia, la comtessa va decidir cremar el castell i desaparèixer.

Les encantades de Roses

Les encantades, una mena de sirenes o dones d’aigua, són les protagonistes d’aquesta història que ens porta a la badia de Roses. Cansades de seduir mariners, van anar a viure a terra, a un lloc anomenat la cova de les Encantades, just als peus de la serra de Rodes. Moltes vegades es dedicaven a encisar, amb els seus cants i rialles temptadores, els feligresos que anaven a missa al monestir de Sant Pere de Rodes. Un bon dia, uns xicots entremaliats que voltaven pel bosc van prendre d’amagat el vel a una encantada, perquè en aquells temps es tenia la creença que qui treia el vel a una sirena es convertia en un home afortunat. Ella, en adonar-se’n, es va enfadar, els va fulminar amb la mirada i els va convertir en dues roques vora el mar que avui dia es coneixen com les dels Fadrins Encantats, al cap de Norfeu.

L’Home Escorça de la Vall d’en Bas – Les Preses

Si us arribeu a la Vall d’en Bas – Les Preses, fixeu-vos-hi bé quan passegeu pel bosc. És molt probable que us topeu amb una criatura de carn de fusta i sang blanca. Amb peus coberts d’arrels, braços vestits de fulles i espinada protegida amb pell d’escorça. És l’anomenat Home Escorça, un geni del bosc mil·lenari que protegeix les arbredes i boscúries i té la missió de preservar-los i tenir-ne cura. Com ho fa? Si convé barrar el pas als indelicats i tafaners que no respecten els arbres, es confabula amb les bardisses, argelagues i esbarzers (tots arbustos espinosos) perquè desisteixin d’entrar. Moltes vegades, des de les profunditats del bosc se sent el seu udol. És la seva manera de lamentar-se que els arbres avui en dia ja no siguin venerats com abans. I també ens recorda que són éssers vius que pateixen i tenen memòria.

Les bruixes del Pedraforca de Berga

Fa molts anys, els sarraïns atemorien la gent del Pedraforca. Un bon dia, després d’una nit de sorolls estranys i crits de bèstia salvatge, va aparèixer de cop i volta un castell, dalt del cim de la muntanya, que semblava ben bé l’obra del diable. Des d’allà els sarraïns atacaven tothom que s’hi acostava. Els vilatans, veient-se dominats per les forces del mal, van començar a pregar un dia rere l’altre amb l’esperança que allò s’acabés. La darrera nit de l’any, la nit de Sant Silvestre, una gran tempesta de llamps i trons va ensorrar el cim i del castell encantat només en va quedar una tartera de rocs enmig de dues punxes. Des de llavors el cim del Pedraforca té aquesta curiosa forma i es comenta que cada nit de Sant Silvestre se senten crits dalt de la muntanya: són les bruixes que celebren una festa tot recordant el castell encantat.

Els Manairons de les Valls d’Àneu

Els Manairons eren uns follets o genis diminuts que vivien sota terra. Els llenyataires, pagesos i boletaires sortien a buscar-los al bosc perquè els ajudessin amb les tasques del camp, ja que eren molt treballadors. Quan els trobaven els ficaven dins d’un canonet d’agulles de cosir, d’una capsa de mistos o, fins i tot, a l‘esquerda del mànec de la falç, on en podien cabre milers! Un cop alliberats, realitzaven tota mena de tasques impossibles com desviar el curs dels riu, aplanar muntanyes o ordenar pedres de tartera. Però també feien feines més corrents com baixar a la mina o forjar el ferro. No paraven quiets i eren tan exigents que si no se’ls encomanava prou feina o se’n quedaven sense, s’enfadaven moltíssim. Al Pallars se’ls considera els autors dels megàlits i dels ponts construïts en llocs inaccessibles.

Les encantàries de la Vall de Boí

Diuen que la Vall de Boí era plena d’encantàries. Aquestes petites fades misterioses, o dones d’aigua, que vivien a la vora dels rius i al estanys tenien el poder de regenerar la natura. Es podien trobar vora el camí del port de Rus de Taüll, amagades a la cova de la Roca Carrera de Barruera o al barranc des Corts de Cóll. Les encantàries molt sovint rentaven la roba vora el riu. Una nit, un home que les havia vist, els va prendre d’amagat una tovallola. Quan ho van veure van exclamar: “Tira que tiraràs, si te l’emportes, ni ric ni pobre seràs”. I així va passar. Sembla que en aquella època posseir una peça de roba portava fortuna, però les coses també poden anar malament. Dues noies que també ho van intentar no van poder sortir de la pobresa per més que treballaven fins que van cremar aquella tovallola.

El nen de les Muntanyes de Prades

Si hi ha un personatge valent, decidit i espavilat que va fer història a Prades és el Nen. En Pere Balcells i Masgoret, fill de pastors de les Muntanyes de Prades, va abandonar el poble amb 15 anys per presentar-se voluntari a la partida del coronel Moore durant la Tercera Guerra Carlina. Potser no va anar a l’escola però la seva gran orientació i decisió el van fer ser coronel d’una partida amb només 17 anys. Les seves gestes popularitzades pels diaris de l’època el van convertir en un guerriller famós que dia rere dia reclutava seguidors. Els seus enemics l’anomenaven el Pastor de Prades o el Tigre del Priorat. No se sap si al final de la guerra va ser ferit de mort, però la història diu que els seus companys carlins, envejosos del seu lideratge, el van fer desaparèixer quan tenia 20 anys.

La Serena dels Ports

Explica la llegenda que a les serres de Pàndols i Cavalls vivia una noia molt maca que, a causa d’un desengany amorós, es va convertir en una bèstia fantàstica, meitat dona, meitat ocell: la Serena. Lluïa una llarga cabellera rogenca, tenia un bec en lloc d’una boca i s’alimentava de la sang del bestiar dels pastors de la zona. Sortia les nits de lluna plena a la recerca de companyia, però el que aconseguia era espantar la població de la zona per la seva grandària i ferotgia. Un bon dia, cansada d’estar sola i d’atemorir la gent, va marxar. El desig de trobar una cura a la seva maledicció i les seves grans ales la van portar fins al massís dels Ports, on es va trobar molt a gust. No era una bestiota maligna sinó que era una més de la gran comunitat d’aus de la zona. Allà va trobar el seu lloc i no es va sentir mai més sola.

COL·LABORADORS

Llegendes en família © 2018 Tots els drets reservats